Els últims anys han proliferat a Catalunya les agrobotigues, comerços que s’associen a la venda directa d’un productor o d’una cooperativa, sobretot d’aliments de qualitat. Però la falta d’una definició clara sobre el model de comercial i d’una regulació d’aquests establiments ha obert un debat en què alguns es plantegen fins i tot donar-hi un altre nom.
Trobem agrobotigues en espais diversos i a tot el territori, per exemple en parcs agraris on, en sortir del restaurant gastronòmic, és habitual que es pugui comprar algun ingredient que s’ha servit en el menú, sigui oli, un fuet, sigui formatge o vi. També n’hi ha que, de fet, són economats. La proliferació d’aquests establiments a Catalunya els últims anys –i també l’apropiació indiscriminada que se n’ha fet del terme per les connotacions de venda sense intermediació que té– posen de manifest la falta d’una regulació i de la definició clara del model i dels productes que s’hi poden trobar. Avui en dia l’ús generalitzat de la denominació agrobotiga és legal perquè, qui ha intentat reservar-la, no ha pogut fer-ho donada la seva similitud amb “agrobotica”, registrat per una firma gallega que medica bestiar.
Xavier Pie, responsable de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, és del parer que caldrà aclarir conceptes: “Estem en ple debat. No descartem recórrer a un nou nom per referir-nos al que podria ser una xarxa molt potent de distribució: no oblidem que, sobretot a la Catalunya Nova, pràcticament no hi ha poble que no tingui local cooperatiu. Però caldrà definir què s’hi pot vendre i què no. No pot ser que trobis productes delicatessen al costat de pics i pales pels pagesos associats. Jo m’inclino a pensar que el punt fort ha de ser el factor social, la cooperativa, més que la proximitat. D’acord que potser pugui haver-hi la mel artesana boníssima que elabora un productor del poble, però, insisteixo, l’èmfasi hauria de posar-se en què treballar en xarxa et permetria tenir a Lleida la mel de la cooperativa del Perelló, i al Perelló les peres de les cooperatives lleidatanes”. Una xarxa que podria ser d’interès no només pel comprador, que sabria on trobar aquesta mena de producte diferenciat i de qualitat, sinó també podria ser una gran solució per a partides que tenen difícil l’accés al gran supermercat linial per la seva reduïda dimensió: la gran i mitjana superfície, per exemple, quan considera adequat un determinat vi, en necessitarà un volum d’ampolles inabastable per al petit productor.
Verntallat, de la Vall d’en Bas, va ser pionera en la implantació i desenvolupament de l’agrobotiga cooperativa. El seu gerent, Josep Maria Ginabreda, ens n’apunta alguna bondat més: “L’agrobotiga permet mantenir l’estabilitat del conreu. Sabeu que aquest any a la Rioja les patates no s’han collit? Ha caigut tant el preu, 30 cèntims!, que no sortia a compte. Les nostres patates són una mica més cares però aquesta diferència tothom la pot pagar: no deixen de ser patates, no és cap producte de luxe, i a més el client sap que oferim qualitat, garanties fitosanitàries, proximitat, atenció personal. I també sap que és així que el pagès pot viure de la seva feina. Si no fos per Verntallat i per la cooperativa de Prades, potser ja només menjaríem patates holandeses, que en realitat vol dir fetes a Egipte en pla industrial!”.
Publicat a la Gastroteca.